Mina de Fluorita l'Afrau - Gato


Primer de tot, avís als lectors, entrada llarga i feixuga, potser tant com el camí d’acces a aquest complex miner enclavat al bellmig del Montseny i nota al marge, l'esquema intenta simplificar, amb bona voluntat, un munt de bocamines escampades al llarg del Sot de les Afraus.

COMPLEX MINER GATO 3733 - Espato Fluor. Tagamanent - Figaró Montmany

1.Breu descripció de la mineralització i de l'explotació associada
2.Itinerari d'aproximació a les mines de l'Afrau             
3.Galeria transversal             
4.Galeria Luisa                                 
5.Galeria Anita                                 
6.Galeria Sole   (2 bocamines pendents)
7.Galeria Rita   ( 1 bocamina pendent)




1.Breu descripció de la mineralització i de l'explotació associada
2. Itinerari d'aproximació a les mines de l'Afrau
3. Galeria transversal
4. Galeria Luisa
5. Galeria Anita
6. Galeria Sole (2 bocamines pendents)
7. Galeria Rita (1 bocamina pendent)

Jordi Bertran i Duarte - Mercè Tarragó i Vidal en la Fitxa tècnica nº 66 del Lauro 10 dedicada a la Fluorita explica com són "Les fluorites del massís del Montseny"

"Les principals mineralitzacions de fluorita del Montseny ocupen estructures de morfología filoniana que, pel seu número, dimensions i dispersió, formen el que es denomina un camp filonià. Cal destacar, per la seva importància, dos camps filonians: el de Sant Marçal i el del Tagamanent ( mina Gato ).

(...) El camp filonià del Tagamanent està situat a prop de la capçalera del torrent de l'Afrau d'en Coll (Tagamanent, Vallès Oriental). Els filons estan encaixats tant en el sòcol hercinià ( granit de Tagamanent - Vallfornés i metasediments de l'Ordovicià superior) com en la cobertora triàsica ( terrígens de les fàcies Buntsandstein). La fluorita més característica és de color verd, d'aspecte extern massiu i freqüentment presenta una típica estructura amb bandes, formada per nivells de fluorita verda o blanca amb nivells de calcita. També es poden trobar algunes fluorites de colors liles i grocs. La "mina Gato" és el darrer intent de minería subterrània al Montseny. A partir de 1970 l'empresa "Minas de Baritina S.A." inicia les tasques d'investigació i explotació entre 1970 i 1975 es van extreure unes 4.000 tones de mineral. L'any 1985 van finalitzar definivament les explotacions mineres.

Ambdós camps filonians ( Sant Marçal i Tagamanent ) presenten molts trets genètics en comú. En tots dos casos les paragènesis més característiques són fluorita-galena ( esfalerita-calcopirita) amb ganga de quars-baritina-calcita. L'estudi conjunt de les mineralitzacions filonianes de fluorita del Montseny ha apermés establir una mateixa hipòtesi genètica pel conjunt de les mineralitzacions. 

Aquestes es devien formar durant la deposició de les fàcies Buntsandstein (Triasic inferior) a partir de la precipitació per barreja de dos fluids d'origen i composició diferents: 1) aigües hidrotermals propvients d'aigues superficials infiltrades i 2) aigües continentals d'origen freàtic. Les aigües hidrotermals (freàtiques infiltrades) es devien carregar en ions fluor i en ascendir i barrejar-se amb les aigües freàtiques contintentals carregades amb calci, precipitaría la fluorita en qualsevol trampa disponible (fractures), sota unes condicions favorables ( Temperatura, pressió, eH, pH)."

Pel que fa a l'explotació associada a aquesta mineralització hem de parlar d'un complex de galeries bastant considerable, format per diverses bocamines i galeries.


Les labors, es distribueixen en funció dels diferents filons, que tenen un bussament entre els 70º i 80º i amb una potencia variable que va des dels 50cm fins al metre en el cas dels filons adjacents i de 80 cm fins a 1,30 m del filó principal.

Filó principal:   Galeria Anita-Sole
Filó adjacent 1: Galeria Rita
Filó adjacent 2: Galeria transversal Pepe
Filó adjacent 3: Galeria Luisa

La composició dels filons explotats era de Espato-Fluor 60%, Calcita 25%, Silicats 12% i Galena-Barita-Altres el 3% restant.

L’arrencada es feia amb martell perforador i rompedors pneumàtics propulsats per diferents compressors i disposaven de una planta matxucadora de mandibules i una criba primària i també disposaven de un polvorí per 2 caixes d’explosiu, per tant, es feien també voladures puntuals. L’enllumenat de les labors es feia amb làmpades d’acetilè i elèctriques de piles.

El transport interior es feia amb 5 vagonetes de 300litres sobre rails de 0,60 cm i el transport exterior es feia amb camions.

Pel que fa al mètode d’explotació, es fa mitjançant subnivells. Les galeries que exploten el filó principal tenen una sobreguia, amb un massis de protecció de 2,5m entre elles i cada 40/50m s’obre una xemeneia i cada 8/10m un coladero, amb la seva tolva corresponent.

La qualitat del mineral és considerada baixa, doncs es troba molt mesclada amb la cacita i això obliga a vender-la com a fundent per a la indústria metal.lurgica, despres d’un procés de matxuqueix i posterior separació.

L'escombrera es pràcticament irreconeixible perque es troba absolutament integrada al bosc.


1. Breu descripció de la mineralització de l'explotació associada
2. Itinerari d'aproximació a les mines de l'Afrau
3. Galeria transversal
4. Galeria Luisa
5. Galeria Anita
6. Galeria Sole (2 bocamines pendents)
7. Galeria Rita (1 bocamina pendent)

La primera aproximació a les mines de l’Afrau es va fer sota un sol abrasador ja a principis de Juny de 2014, que de tant en tant, donava una treva en forma de núvol. El recorregut però és especialment llarg. Resseguim un camí carreter llarg i feixuc.


Encara es poden veure les marques de les rodes de carro:



Tot i que és un camí de caixa considerable, ara queda reduït a la mínima expressió. Com podeu veure a la dreta de la imatge seguent es veuen les pedres que coronen un petit pont per sobre d'una torrentera, absolutament engolida per l'esbarzer.



I no només és llarg, sinó que es feixuc, l’esbarzer ha colonitzat les torrenteres dificultant i molt, però molt, poder fer tot el camí. De fet, mentre hem recupero de les meves esgarrinxades i llegiu aquestes lletres, de ben segur que l’esbarzer ja ha fet tota la feina per recuperar-ne el seu espai violat.



En una zona molt concreta, el camí serpenteja per perdre ràpidament un desnivell que després recuperarem de mica en mica. De tant en tant, una panoràmica ens mostra cap a on anem.




Imprescindible en molts moments, sobretot en aquestes ziga-zagues i canvis de direcció pronunciats, el GPS amb el track convenientment carregat, perquè hi ha punts on la vegetació ho ha engolit absolutament tot i no es questió d'anar perdent el temps obrint traça cap al lloc equivocat.



Tot i que hi ha la possibilitat de fer una aproximació llampec més curta, vaig decidir fer el recorregut sencer pel “rastre de corriol” que molt encertadament defineix la cartografia de l’Alpina i una vegada situades una part de les labors a la primera, quedo molt i molt satisfet per haver pogut completar tot el recorregut des de Vallcàrqera en una excursió de gairebé 9 km i amb un desnivell positiu de 325 m.



Així doncs, prop d’una hora i mitja de feixuga aproximació, arribem als primers indicis d’activitat. Primer amb un cartell de prohibició, que ens indica que estem a prop d’algun lloc.


Una mica més amunt ens rep aquest calaix tan curiós, que sembla com de l'armari d'una oficina.



Però en realitat es la guantera d'una furgona que veurem més endavant, fixeu-vos bé en la cantonada inferior esquerra del calaix, és la placa de les marxes:



Enrera, 1ª, 2ª i 3ª i fixeu-vos que també figura la pressió que han de tenir els pneumàtics.


Així que ja anem perfectament encaminats.

De seguida trobem una de les tolves de descàrrega de mineral, a l'esquema marcada com a T1. Construïda amb formigó ciclopi arran el granit aflorant, formada per un recollidor de fusta i dos canalons, també de fusta, recoberts en xapa dels quals només queda un i que es feia servir per descarregar el material, imagino ja reduït, doncs hi ha restes d’un motor just a sobre del conjunt, cap a la fundició.



Escampat arreu hi ha restes de diversos elements, que si fossin mes a prop de la civilització de ben segur ja haurien desaparegut totalment.


Si seguim la llògica de la gravetat, tindrem per una banda, una serie de galeries per sobre de la tolva d’on s’extreia el mineral i per l’altra banda, el camí per on se li donava sortida, que en principi hauria de ser el mateix que hem recorregut, per aixó volia fer-lo sencer.

Si continuem aquesta pista amunt, arribaríem a una construcció que surt a tots els mapes, com a caseta per als miners però la densa i punxant vegetació no ens ha deixat ni apropar-nos. A costat i costat, en principi, trobaríem més galeries, però decidim molt encertadament deixar-ho per una altra ocasió. Així doncs, anem directament a buscar la bocamina que es troba immediatament per sobre d’aquesta tolva.


Passada la tolva, entre rases i barranc, trobem una imatge que sembla d’un altre planeta, la imatge es certament espectacular.


Es tracta d’una Citroën Type-H, un vehicle industrial força interessant fabricat entre els anys 1947 i 1981 que molts reconeixereu ara que estan de moda els foodtrucks. Aquest devia ser el seu aspecte originalment.


I aquest podria ser es el seu interior anys enrera, fixeu-vos que hi ha al centre de la consola davantera, la guantera que hem trobat camí avall.



Bueno, ara per ara, ja veieu que l’interior també ha sofert el pas del temps…


Despres de recuperar-nos de l’impacte generat per aquest vehicle, encara ens fixarem una mica més. El pas del temps delata que la furgona està retolada en dues etapes, una amb “Chocolate con leche Maxim’s” i una altra amb lletres que sembla que diuen “Arumí”, possiblement de “Xocolates Arumí”, de Vic.


La retolació de "Chocolate con leche Maxim's" és bastant evident, però amb una mica de Photoshop podem arribar a veure també la rotulació d'Arumí:


Logo que efectivament s'assembla molt a l'envoltori de les rajoles de xocolata de la marca:


Els fils que vaig remenar al seu dia amb aquestes dues empreses no donaren resultats positius per esbrinar que fa aquesta furgona aquí precisament, així que ens quedarem amb la teoria més extesa, que diu que funcionava com a magatzem d’eines o de refrigeri pels minaires.

Ara però ens centrarem en aquesta primera mina que hem trobat, l’anomenada Galeria Transversal.


1. Breu descripció de la mineralització de l'explotació associada
2. Itinerari d'aproximació a les mines de l'Afrau
3. Galeria transversal
4. Galeria Luisa
5. Galeria Anita
6. Galeria Sole (2 bocamines pendents)
7. Galeria Rita (1 bocamina pendent)


La galeria transversal presenta una entrada bastant deteriorada, amb una planxa de ferro que ha cedit cap a l’interior per una esllavissada del emboquille a l’exterior. Amb tot deixa l’espai just per passar sense dificultat.

Les labors consisteixen en una única galeria de prospecció, que s’endinsa uns 40 metres, sense desnivell aparent i amb una lleugera corba, doncs des del fons no es veu l’entrada per molt poc, essent l’amplada i l’alçada suficients per no ajupir-se. Aquesta es una galeria de prospecció que va a la recerca del gran filó de fluorita de la Concessió Gato que es el que explota les galeries Anita i Sole. Aquesta galeria transversal, aniría reseguint un filó adjacent. La Galeria rep el nom de Pepe.

Llevat de l’esllavissada exterior que afecta l’entrada, la galeria només presenta una esllavissada interior a pocs metres de l’entrada, on es pot veure al vigilant i les arrels que segurament van provocar l'esllavissada.


Si es ressegueixen amb paciència les parets, es poden veure els filonets de fluorita verda que travessen la galeria. Son filonets, en comparació amb el que veurem en altres galeries, de poca potència, pel que creiem que aquests no son els filons principals objecte d’explotació. En qualsevol cas, sembla que aquesta galeria no arriba a contactar amb el gran filò, encara que al final de la mateixa hi ha un d'un tamany considerable. En principi, tota la fluorita que anem trobant és massiva i ja es veu però que és representativa de la mineralització. Es troba acompanyada per calcita.



Al fons de la galeria ens trobem un dels filons especialment repassat exhaustivament i repicat a consciència, potser en busca d’alguna geoda, però superficialment no sembla que hi hagi res mes que fluorita massiva.

La fluorita té un color verd pàl·lid força interessant. In-situ es veu potser mes maco que a l’exterior, ja que es troba humida, i a l'exterior cal remullar-la per a que tregui el seu color especial.



Acompanyant la fluorita s’observen calcites i jo personalment poc més he pogut identificar a l’interior d’aquesta primera galeria.


Ja a l’exterior, la calcita continua present, així com petites puntes de quars amb bona definició i fumades que s’apropen a exemplars dignes de col·lecció.



Amb aquesta primera feina de localització feta, i veient que el dia és massa calorós per l’aigua que em queda, decidim tornar tranquil·lament i deixar la resta de galeries per una altra ocasió. Així la tornada ja es fa més agradable i podem entretenir-nos en algun detall, com aquestes maduixes silvestres.

o aquest gripau resguardat a la seva propia mina.


Dies després decidim fer una altra aproximació express, de tipus bosc a través, fixant el rumb cap al waypoint que havíem aconseguit en la visita anterior, però aquesta operació va ser un fracàs absolut, doncs una vegada a sobre del terreny, les fortes pendents i els escarpats granítics eren massa seriosos per fer una aproximació “a huevo por la directa”i en solitari.


No obstant això la sortida va oferir alguna mostra mineral força interessant


Així doncs una setmana mes tard, veient que la segona aproximació va ser un nyap decidim tornar a fer el camí carreter sencer en busca de la resta de mes bocamines. La tercera sortida arrenca a les 8 del matí, les previsions parlen de temperatures superiors als 30º i vista l’experiència de la primera aproximació, carrego amb dos llitres ben bons d’aigua a la motxilla.

Camí carreter amunt i de seguida tornem a trobar-nos amb l’esbarzer, que en dues setmanes ja havia tornat a fer de les seves.



“Nunca el tiempo es perdido” deia la cançó de Manolo García, així que preparo el camí adequadament aprofitant que el sol no pega encara per aquesta vall. Ho faig per avançar, però també per preparar-me la tornada, doncs poques hores més tard, la xafogor no ens deixarà fer gaires esforços extres.


Aquest malson es repeteix cada vegada que es travessa un torrent, i en poc més de 90 minuts ja arribem al cartell que ens indica que ja estem molt a prop.



Així doncs, amb un desgast considerable passem per sota la tolva, passem pel costat de la Citroën i comencem la recerca de més bocamines, tot seguint el que sembla una traça per a vagonetes.

El camí, encara que sembla bastant evident, es troba absolutament engolit per la punxant vegetació. Lluny, veiem una segona tolva metal·lica, estem doncs a prop d’una altra bocamina.



Amb molta dificultat, i torno a insistir, molta dificultat, arribem a aquesta segona bocamina, situada evidentment, per sobre de la tolva. No tinc clar quina galeria és aquesta, doncs a la documentació consultada, en principi, no l'acabo d'encaixar. Ens arriscarem i l'identificarem com a galeria Luisa.


1. Breu descripció de la mineralització de l'explotació associada
2. Itinerari d'aproximació a les mines de l'Afrau
3. Galeria transversal
4. Galeria Luisa
5. Galeria Anita
6. Galeria Sole (2 bocamines pendents)
7. Galeria Rita (1 bocamina pendent)


Encaixada en el pòrfid, aquesta mina te forma de T. 

Una gran entrada s’endinsa pocs metres fins a trobar perpendicularment un gran filó gairabè vertical, es aquí on s’obren sendes galeries cap ambdós costats. Son curtes, però amb gran amplada i alçada.



Es pot veure com la galeria perpendicular va resseguint el filó cap a un costat i cap a l'altre i comprovem que la mineralització de fluorita es força consistent i potent, i ha estat buidat fins al fons de la galeria. Segons la distància exterior i subterrània que hem recorregut i la potència observada, sembla que aquest filó es el mateix que hem trobat al final de la galeria transversal.



Just a sota de la bocamina hi ha la tolva. Es de xapa,  rectangular, bastant gran i moderna, no presenta signes de deteriorament ni d’us important, sembla que tan sols li manquen quatre peces i una mica d’oli per tornar a funcionar o fer-ho per primera vegada...


Encara intentarem arribar a dues bocamines més que hi ha per sobre d’aquesta, i per sota del Turó dels Corbs però la grimpada bosc a traves es massa arriscada per fer-la en solitari i despenjar-se des de dalt sense tenir la certesa d’on son aproximadament també sembla poc assenyat. Potser aquest sector es mereix una altra aproximació. En qualsevol cas, podeu veure aquestes dues galeries en FMF.

Així doncs tornem enrera a la recerca de la caseta dels miners i les galeries properes. El camí, ara en suau pendent ascendent, ressegueix la traça per on suposem anaven les vagonetes, però ara per ara és absolutament impenetrable, si més no, fa falta dedicar-li un cert esforç i temps que no tenim. Ara si que pega i molt el sol, així que el panorama comença a complicar-se.

No volem embolicar-nos i decido no continuar per aquí. Torno enrere i baixant pel camí, faig una darrera incursió bosc endins, per allò de marcar terreny amb el GPS i veure per on ens hem bellugat. Sembla que hi ha caminet, però res clarament evident. Entre les fulles i la vegetació es veuen pedres de petit tamany, com punys, totes uniformes. Es troben relativament soltes sota la vegetació, potser és la gran escombrera recoberta de bosc.

De tant en tant, uns plàstics blaus, una ampolla, uns cables... un camí més o menys evident



I efectivament, 30 minuts de pujada serpentejant més tard, just dalt del fondal, trobem el que sembla un camí ample i una tolva de descàrrega de mineral, feta de fusta i barres d’acer, marcada com a T3 a l'esquema.



Per tant estem a prop d'una altra mina. Continuem per la plataforma del que sembla un camí ample i anem repassant la paret, oculta sota un gran esbarzer, fins que despres de dos intents efectivament, arribem a una altra bocamina, esquema del complex miner en mà, és la Galeria Anita.



1. Breu descripció de la mineralització de l'explotació associada
2. Itinerari d'aproximació a les mines de l'Afrau
3. Galeria transversal
4. Galeria Luisa
5. Galeria Anita
6. Galeria Sole (2 bocamines pendents)
7. Galeria Rita (1 bocamina pendent)


La galeria Anita ens rep amb una entibació de fusta molt precària, col.lapsada per l’esquerra. Una filera vertical de totxos defineix l’entrada de la mina a una espècie de distribuïdor.


Ens equipem amb la il.luminació corresponent mentres ja veiem que hi ha claror pocs metres més endavant. De seguida per l’esquerra, sortim del túnel i ens enfilem per un trencall sense sostre, pel que semblen restes d’una esllaviçada, cap a una galeria superior. Just al peu, a la dreta, s’intueix enrunada i enteranyinada l’entrada a una altra galeria.  Estem doncs davant la galeria Anita, abaix a la dreta i la seva galeria superior o sobreguia, dalt a l'esquerra.


La galeria Anita s’estén més de 300 metres per una galeria en dos nivells que segueix un únic i potent filó de fluorita en direcció NW-SE. El filó es molt vertical, es troba inclinat uns 70º i té una potència que oscil.la entre els 1,30 cm i els 80 cm, tot i que en punts puntuals pot arribar a 1,6 metres. Com veiem s’ha explotat travessant-lo en dos nivells segons l’esquema adjunt:


Aquell dia només vaig explorar la sobreguia. 



La galeria superior, o sobreguia es connecta amb la galeria inferior mitjançant coladeros, un cada 8/10m aproximadament. El mineral extret i l’esteril de la galeria superior es deixava caure pel coladero corresponent. Una tolva a cada coladero permetia omplir les vagonetes que circulaven per les vies de la galeria inferior.

Tot i que la sobreguia no presenta cap esllaviçada remarcable, aquest mètode d’explotació en dos nivells fa que trobem molts d’aquests perillosos coladeros cap a la galeria inferior, fins a cinc hem contat en un primer tram. Aquest fet fa molt i molt perillosa l’exploració d’aquesta sobreguia, doncs aquests pous, tot i que es veuen, ocupen gran part de la solera, una relliscada en un pou d’aquestes característiques seria del tot fatal.



Tot i que la galeria sembla força competent, les filtracions d’aigua són evidents. Les entibacions de fusta de la galeria inferior que es veuen des de la galeria superior a través dels plans inclinats no tenen gaire bon aspecte, intuïm que es troben en molt mal estat.



La galeria superior s’endinsa força, uns 80 metres, sense bifurcacions, tan sols amb una petita cata lateral a la dreta sense continuïtat.  Finalment arribem a un gran pou que ocupa tota la solera de la galeria. En aquest punt, anys enrere hi havia una escala metàl.lica que permetia travessar-lo, però ja no hi es. Llençem una pedra i escoltem xapa metàl·lica al fons, segurament el pou dona també a una tolva a les galeries inferiors.


Final de trajecte per avui. Evidentment no continuem per aquesta galeria superior, que continuaria uns 70 metres més i donem per finalitzada l’exploració de la sobreguia de la Galeria Anita. La presència de fluorita ens ha acompanyat durant tot el recorregut, encara que massiva, molt maca en aquells punts on restava mullada. Galena, calcita i quars son altres minerals presents.



Així doncs, i amb certa resignació, deixarem la galeria inferior, amb les seves vies, les seves tolves de descàrrega i les seves bifurcacions per una altra visita, doncs ja hem de marxar cap a casa.






1. Breu descripció de la mineralització de l'explotació associada
2. Itinerari d'aproximació a les mines de l'Afrau
3. Galeria transversal
4. Galeria Luisa
5. Galeria Anita
6. Galeria Sole (2 bocamines pendents)
7. Galeria Rita (1 bocamina pendent)

Malauradament, aquestes tres bocamines no les he pogut visitar, massa esbarzer per una persona sola. Una llàstima doncs falta molt poquet per poder completar tot el conjunt miner, però potser ho farem més endavant. De la galeria Sole crec que si hi ha imatges a FMF, però de la galeria Rita no n'hi ha cap, doncs no l'he vista referenciada enlloc, només als plànols de l'explotació.

Reflexions finals

Una vegada fetes totes aquestes visites, tres en total, he de dir que la seva localització, sobre el paper, és molt i molt fàcil. Dues boques per aquí, dues boques per allà, aquí una tolva, aquí una altra, però la realitat física és una mica més complexe, perquè hi ha una dada imprescindible, quin és el número de bocamines que hem de buscar? Per això ens agrada fer un estudi previ i esbrinar quina era la història i la filosofia de les mines que anem a buscar.

Ambtot, ens falta localitzar les dues bocamines de la galeria principal SOLE, veure la caseta dels miners i explorar la galeria RITA i la galeria principal Anita, es a dir, molt.

Abans de marxar fem un parell d’incursions més pels voltants força prometedores, però el torrent del Sot de l’Afrau té uns marges escarpats diguem que difícils de gestionar, per això cal tornar amb la calma i estudiar les dades obtingudes amb deteniment per veure que és el que hem trepitjat i planificar una quarta visita més, però això ja serà al 2015. (això escrivia al 2014 i ha passat ja tot el 2015 i no he tornat més. dubto molt que aquest 2016...)

I el que son les coses i aquell xic de sort. Sempre hem parlat de fluorita massiva amb tonalitats verdes molt maques, massives si, però molt maques, però el complex miner de les Mines de L’Afrau, tal i com apuntava Soldevilla, deu amagar fluorites ben cristal.litzades, jo només n’he trobat aquestes micro mostres, i no al camp precissament, sinó a casa amb el bino, potser és aquest un bon motiu per tornar algún dia, aixó si, ben a llarg termini.



Agraïments:

Primer de tot, aquesta visita, sense dubte, ha estat possible gracies a la comunitat FMF, que van posar aquest complex miner en òrbita i van obrir traça en visites anteriors, machete en mano, entre l’esbarzer de totes aquestes torrenteres. Podeu seguir aquestes aventures al fil www.fabreminerals.com

Despres vull fer un agraïment al Sr Francesc Roma, gran i gran coneixedor del Montseny. Gracies per la info i gracies pels consells encertadíssims que desinteressadament va oferir-me. No deixeu de visitar el seu magnífic bloc www.turismeexistencial.com i les seves publicacions.

A l'historiador Pere Fabregas, per la seva complicitat ( cadascun en la seva moguda ) pels seus consells i advertiments, i per preocupar-se a l’endemà de les visites per la meva integritat física i pels resultats obtinguts.

Y un agradecimiento muy muy especial para la incombustible sevillana Inma Ramos, que a 900km de distancia del Montseny me guió con una finura exquisita hasta el mismísimo corazón de las Mines de L’Afrau. Su bisturí ha sido absolutamente imprescindible y preciso. Tocó solo las teclas adecuadas, incluso de madrugada. Su experiència y habilidad le llevaron hasta un punto muy concreto, pero que desde tan lejos no podia ver si era una vena o una arteria, así que generosamente me envió al paraiso de la tinta y el papel sulfurado, con todo lujo de detalles, como aquel amigo que escribe con letra impoluta la dirección de su casa por si alguna vez quieres ir a visitarlo, gracias, gracias, gracias.

Visites:    Juny i Juliol de 2014
Publicat:                  Març 2017