Al terme de Gavà hi ha una conjunt de turons (les Ferreres, Orioles i Rocabruna) formats per pissarres i altres materials que pertanyen al massís de l’era primària de les Catalànides, que es va formar fa entre 510 i 290 milions d'anys.Entre aquestes pissarres apareixen jaciments de ferro en forma de goethita, hematites i limonita, oxids de ferro que en aquesta zona van explotar-se ja per part dels ibers i dels romans.
La història d'aquestes mines es molt llarga i és plena de tancaments,redescubriments, iniciatives d'explotació, fallides... història de castells, senyors medievals... per eixemple, en època medieval les mines de Gavà estigueren sota domini directe del senyor d’Eramprunyà i desprès diverses empreses catalanes van explotar-ne els recursos d'aquesta zona.
El mètode per treure el ferro de les roques era la farga catalana, molt apreciat per la bona qualitat del metall que s’obtenia. El 1068 ja es documenta una farga per extreure el ferro situada a Sant Climent i els segles XII i XIII es documenten altres fargues d’aquest tipus situades al nucli antic de Gavà i al Sitjar on l’any 1286 hi havia una farga o ferreria, prop d’on avui hi ha l’ermita de Bruguers .
Al diccionari de Madoz, amb dades recollides el 1849, trobem per primer cop una referència documental a la reobertura d’aquest jaciment de ferro : «a 1/2 legua NE de la población [de Gavà] se halla la hacienda de Juan Amat en la que hay un manantial de aguas aciduladas, cuya fuente está situada en la montaña de Rocabruna (...) La montaña en donde está el manantial, y las más inmediatas a ella, se hallan cargadas de minas de hierro, que años atrás explotaron unos extrangeros, y abandonaron después por poco beneficio».
Ara bé, una dècada després es tornà a posar en marxa l’explotació del ferro de Gavà per part de la siderúrugia catalana (1856-1860 i 1876-1878). Aquesta vegada gràcies a la iniciativa de capital català. L’any 1856 es va obrir a Sants una gran fundició per al tractament del ferro, amb un alt forn, sis forns de pudelació, quatre forns d’afinament, màquines de vapor de 102 cavalls que movien dos trens de ciclindres, el torn, la bomba i el martinet del taller de modelat.El ferro que alimentava aquesta fundició de Sants procedia, entre d’altres llocs, de les mines a cel obert de Gavà, però l’any 1860 la fundició Castanys i companyia va haver de suspendre les activitats: «no siendo el mineral sobradamente rico, y (...) siendo el combustible sobradamente caro» i les mines de Gavà van tornar a tancar.
Una dècada després del tancament de la fàbrica de Sants es descobrí una nova veta d’hematites a Gavà, més potent que les que fins aleshores s’havien explotat. Aquesta descoberta va impulsar l’any 1875 el trasllat d’una ferreria de Vilanova –la ferreria de Sant Josep– a Sants, a les instal·lacions de l’antiga fàbrica Castanys, i la reobertura de les mines de Gavà. La nova ferreria, el titular de la qual era Ignasi Marquès i Bolet, es convertí ben aviat en la segona més important de Catalunya.
Però un cop exhaurida la veta, cap al 1878, les mines es tornen a abandonar.Les mines es van reobrir per exportar el mineral a França al 1881 descarregant-lo en el port de Marsella per mar, a través d’una duana de segon ordre instal·lada a la platja, prop de la Murtra: «Aduanas habilitadas: playa de Gabá.- Para el embarque del mineral de hierro, con autorización y documentos de la Aduana de Barcelona».
L’activitat es mantingué durant la primera dècada del segle XX, com diu l'enciclopèdia Espasa, elaborada pels volts del 1905: «En la montaña de Rocabruna [hi ha] mineral de hierro que se embarca en la playa de Gavà. »
Les mines van reviscolar amb la primera Guerra Mundial. La família de Francesc Cambó va comprar els terrenys de Rocabruna amb més possibilitats, i va fundar l’empresa Ferrominera Catalana, propietat del gendre d’en Francesc Cambó, en Ramon Guardans. Curiosament, d’aquesta darrera fase d’explotació, la més recent, és de la que en tenim menys documentació, a banda dels records orals d’alguns gavanencs.
Aquesta empresa va reobrir l’explotació minera en època de l’autarquia franquista, i la va dotar d’una entitat important, amb casetes per als obrers, túnels, vies i vagonetes, i una tremuja.
Les mines de Rocabruna estigueren en funcionament fins a la segona meitat dels darrers anys cinquanta del segle XX i des d'aquell moment, el bosc esborra els rastres d'aquesta intensa activitat on ara per ara podem trobar algun habitant solitari.
Entre els minerals que podem trobar abunda la limonita, l'hematites i la goethita, però son la Delvauxita, Tinticita, Variscita i la Bruscita els minerals que busquem en aquest laberint:
Els textos son extractes del document "Les mines de Ferro de Rocabruna (Gavà) dels autors Josep Campmany, Marc Albaigés, Raúl Cano, Paula Cociña i Albert Santmartín
.png "English"){kind=small}
A menudo paseo por los restos de estas minas y siempre me había preguntado su historia.
ResponderEliminarMuchas gracias por el artículo.
Muchas gracias. Lástima que quedando probablemente personas vivas que conocieron esas minas en funcionamiento, nadie se haya dedicado a hacer un estudio sobre ellas, la gente del momento, las condiciones de vida y de trabajo. Quizá algún día el Ayuntamiento les dedique algo de atención, o algún estudiante de historia las use para su proyecto de final de carrera.
ResponderEliminarJoaquin